El primer ferri surt a les set menys vint, i surt a les set menys vint. Ho dic així perquè aquí la gent ho diu així, amb el mateix èmfasi a la segona part, com quan diries d’una amiga que és honesta i que és honesta. La rampa s’aixeca a les 6:39 i cinquanta segons. Si en aquell moment corres pel moll, el mariner et mirarà amb compassió i no es mourà.
He estat aquella persona dues vegades. La primera, estava furiosa. La segona, vaig entendre que la compassió del mariner era de debò, i que aquest n’era el sentit.
Un ferri que compleix l’horari amb una precisió perfecta no és una comoditat. És un instrument. La gent de l’altra riba posa en hora els matins amb el seu toc de botzina, que travessa l’aigua un minut abans de la sortida; el forn obre les persianes quan el sent, i els vells que neden des de les roques en totes les estacions l’utilitzen per decidir quan tenen prou fred per sortir de l’aigua.1 Ningú no ho va planejar. L’embarcació va ser puntual durant prou temps perquè el poble s’organitzés al voltant de la puntualitat, com un jardí s’organitza al voltant d’un mur.
Si el ferri comencés a esperar els qui arriben tard, no es tornaria més amable. Es tornaria imprecís. Tothom al moll negociaria amb tothom: un minut per a la dona amb el cotxet, un minut per al noi que sempre fa tard, un minut per a mi. La botzina sonaria a les 6:41, després a les 6:43, i els nedadors es quedarien massa estona a l’aigua.
La bondat de no esperar
El que el mariner protegeix, quan no abaixa la rampa, és el matí de tots els altres. La seva compassió és per a mi; la seva lleialtat és a l’horari, és a dir, a les quaranta persones que han arribat a l’hora. Com més gran em faig, més m’emociona. La majoria d’institucions cedeixen davant de qui tenen al davant i en diuen servei. El ferri no cedeix per ningú i no en diu res de res.
Hi ha un segon ferri a les 7:20. Això també ho sap tothom.2 No haver agafat el primer ferri no ha deixat mai ningú tirat; només l’ha fet arribar tard, i aquí arribar tard és cosa teva. No pots culpar l’embarcació. L’embarcació ha sortit a les set menys vint.
Notes
-
N’hi ha quatre, tots tenen més de setanta anys. Cada matí discuteixen sobre la temperatura de l’aigua i ho resolen amb el clàxon: qui encara és dins l’aigua quan sona ha guanyat.
-
El de les 7:20 no és ni de bon tros tan puntual. A ningú no li importa. És el segon transbordador; la seva feina és perdonar.
|