Mireu el començament de qualsevol paràgraf d’un llibre imprès i hi veureu un petit espai buit: el sagnat. Sembla que no sigui res, i més o menys això és el que és. És el lloc on abans hi havia un signe.
El signe és el calderó, ¶, una lletra invertida i duplicada que els processadors de textos encara mostren quan els demaneu que revelin els caràcters ocults. Durant un llarg període de la història de l’escriptura, no va estar gens ocult. Se situava al capdavant d’un pensament nou, sovint pintat de vermell, i indicava al lector que un argument s’havia acabat i que n’havia començat un altre.
Una lletra que es va convertir en signe
El calderó va començar sent una lletra. Els copistes que escrivien en llatí assenyalaven una secció nova, un capitulum, amb una C, i al llarg dels segles la C va adquirir un traç vertical, després un segon, i la seva panxa es va anar omplint, fins que ja no semblava una lletra, sinó una petita bandera negra.1 Sovint s’hi afegia després d’escriure el text, amb una altra tinta i per una altra persona: el rubricador, que s’encarregava de posar-hi el vermell.
Aquí és on van començar els problemes amb el repartiment de la feina. El copista deixava un espai al començament de cada secció perquè el rubricador l’omplís. Quan va arribar la impremta, els impressors van mantenir el costum: componien el text negre i deixaven l’espai perquè després una mà hi afegís els signes vermells. Però cada cop més sovint, les mans no venien.2 Els llibres sortien amb els buits sense omplir. Els lectors s’hi van acostumar. Al final, el buit es va convertir en el signe.
Aquesta és una de les històries més commovedores de la història de la pàgina. Cada paràgraf sagnat que heu llegit mai duu al capdamunt una petita absència, el contorn d’un signe vermell que ningú no va pintar. Fa cinc-cents anys que llegim el fantasma del calderó i en diem espai en blanc.
Aquestes pàgines retornen una mica del vermell. Cada paràgraf d’un assaig porta el seu número al marge, en la segona tinta, i les primeres paraules de cada assaig s’imprimeixen en vermell, tal com un rubricador hauria indicat on comença un text. No és nostàlgia. Un número és útil: permet al lector assenyalar el lloc exacte on discrepa de mi. Això, sospito, és el que els signes vermells han volgut fer sempre.
Notes
-
El nom té una llarga història que passa pel francès i l’anglès, a través de la paraula grega paragraphos, un signe al marge. Quan va arribar a l’anglès, entre altres formes, s’havia convertit en «pylcrafte». Aleshores l’ortografia era més laxa.
-
La qüestió econòmica era senzilla. El text negre es podia imprimir centenars de vegades en una hora; les marques vermelles s’havien de pintar d’una en una. Una cosa era barata i l’altra no, i va guanyar la barata.
|