El violoncel·lista, un altre cop

L’home amb l’estoig del violoncel tornava a ser al tren de les 23:52. S’havia adormit des de la primera estació, com sempre, amb una mà damunt l’estoig, com si aquest pogués marxar sense ell. Ja l’he vist quatre vegades i no l’he vist mai despert, i he decidit que no vull saber on toca. Hi ha habituals que és millor deixar que siguin com el temps.