Tidetable

Núm. 9 · novembre del 2026

Tidetable

Assaigs i cartes sobre les coses que marquen el temps.

Escrit per Ilse Marrow a Trieste des de 2023.

L’assaig més recent9 minuts

La bola que cau a la una

Des del 1833, una bola vermella cau a Greenwich a la una: la manera més lenta d’indicar l’hora, i la més honesta.

Cada tarda, cinc minuts abans de la una, una bola vermella puja fins a mitja alçada d’un màstil al terrat de Flamsteed House, a Greenwich, i s’atura. Dos minuts abans de la una, puja fins al capdamunt. A la una en punt, cau.1 Aquesta és tota l’actuació, i funciona des del 1833.

1Les hores són les que l’Observatori Reial indica als visitants. La bola funciona segons l’hora mitjana de Greenwich a l’hivern i l’hora d’estiu britànica a l’estiu; així, a l’estiu cau al migdia segons l’hora solar, més o menys.

El dijous que hi vaig anar, érem una quarantena al pati de sota, gairebé tots amb el mòbil enlaire per gravar una bola fent el que fan les boles.

Havia vingut a veure un rellotge sense esfera. Una bola horària dona l’hora un cop al dia a tothom qui la pot veure, i ho fa sense fer cap soroll. No fa tic-tac, no toca les hores, no té agulles. Durant cinc minuts es prepara, i després, durant menys d’un segon, et comunica una cosa precisa.2 Es va construir per a persones que necessitaven aquell segon més que qualsevol altra cosa que el rellotge els pogués dir.

2Mireu la part de dalt del pal, no pas la de baix. Quan la bola toca a terra, el moment que anunciava ja ha passat.

Continua llegint

La carta

Una carta, el primer diumenge de cada mes.

El nou assaig sencer, dues o tres notes i res més. Sense píxels de seguiment ni recompte d’obertures; un clic per donar-te de baixa.

O segueix-la amb un lector de canalsMira com és una carta

Del quadern

El violoncel·lista, un altre cop

L’home amb l’estoig del violoncel tornava a ser al tren de les 23:52. S’havia adormit des de la primera estació, com sempre, amb una mà damunt l’estoig, com si aquest pogués marxar sense ell. Ja l’he vist quatre vegades i no l’he vist mai despert, i he decidit que no vull saber on toca. Hi ha habituals que és millor deixar que siguin com el temps.

Quatre minuts: una continuació

Després de l’assaig sobre el rellotge de la meva cuina, els lectors em van enviar els seus propis rellotges desajustats: avançats, endarrerits i, en un cas, fent marxa enrere expressament. La diferència més habitual és de cinc minuts. El rècord és de vint-i-dos, i el té una lectora que diu que no ha fet tard ni una sola vegada i que mai no ha sabut quina hora era. No publicaré cap nom. Tots aquests rellotges són secrets de cada llar.

El rellotge de l’estació s’atura durant un minut

El gran rellotge del vestíbul de l’estació fa una cosa que no havia observat mai fins aquesta primavera: l’agulla dels segons gira una mica més de pressa del que li tocaria, després s’atura en arribar el minut en punt i espera, completament immòbil, un senyal d’algun altre lloc. Aleshores l’agulla dels minuts fa un salt i el rellotge torna a posar-se en marxa. Manté l’hora equivocant-se per un breu instant i després tornant a coincidir. Se m’acudeixen maneres pitjors de viure.

Tots els apunts

A les sèries