Una campana per als forners

1Els dies feiners, un quart de deu, i els dissabtes, dos quarts de deu, sona una campaneta al carrer estret del darrere del mercat cobert. És una campana petita de llautó amb mànec de fusta, com les que feien servir els mestres per anunciar el final de l’esbarjo, i la fa sonar qui dels dos forners té les mans enfarinades en aquell moment. Vol dir que la segona fornada ja ha sortit del forn. En aquest carrer, vol dir això des de molt abans que cap dels dos hagués nascut.

2Sembla que ningú de menys de cinquanta anys no ho sap. Els veïns més joves pensen que la campaneta és un detall simpàtic, una mica de teatre per als visitants. Els més grans es posen l’abric.

La primera fornada i la segona

3La primera fornada d’una fleca és per a la gent que se’n va cap a algun lloc: els treballadors, els qui duen els infants a escola de bon matí, tothom qui menja dret. Surt a les sis i a les set ja s’ha acabat. La segona fornada és per a la gent que es queda. És el pa per dinar, els panets per a la dona gran del tercer pis, que ja no puja escales abans de les deu, el pa que un veí li puja.

4La campana existeix perquè la segona fornada és una promesa d’una altra mena. Els clients no passen per davant de la botiga de camí enlloc; els han d’avisar. Abans dels telèfons, abans que ningú tingués a la cuina un rellotge de fiar, un so era l’única manera de fer saber al carrer que hi havia alguna cosa calenta esperant.¹1Els rellotges de cuina seran un tema posterior d’aquesta sèrie, o si més no un tema cosí. Poques vegades van bé i gairebé mai no ens en fiem, que no és el mateix.

Un rellotge que és un so

5M’agrada que la campana marqui les hores sense mostrar-les. No es pot llegir, només sentir, i des de cada finestra se sent diferent: nítida a la cantonada, esmorteïda rere el pati, gairebé imperceptible als pisos de dalt, on la gent sempre ha confiat que els de més avall els farien arribar les notícies. Així, mesura no sols l’hora, sinó també el carrer, la seva fondària i la seva vida de veïnat.

6Fa uns anys, quan van preguntar als forners si deixarien de fer sonar la campana, ara que tothom té telèfon, el més gran dels dos va dir que deixaria de fer-ho quan el pa deixés d’estar a punt. Era una resposta millor que no pas la pregunta.²2Qui ho preguntava era jo. Esperava una cita sobre la tradició. En vaig rebre una sobre el pa, que és el mateix, dit d’una manera més útil.

Notes

1. Els rellotges de cuina seran un tema posterior d’aquesta sèrie, o si més no un tema cosí. Poques vegades van bé i gairebé mai no ens en fiem, que no és el mateix. ↩

2. Qui ho preguntava era jo. Esperava una cita sobre la tradició. En vaig rebre una sobre el pa, que és el mateix, dit d’una manera més útil. ↩